Un pacte històric, un acord pacífic: el Tractat d’Almisra

Representació teatral al Camp de Mirra

Escena del Tractat d’Almisra

Discurs de presentació del Tractat d’Almisra el 25 d’agost del 2017, escenificació en El Camp de Mirra del pacte de frontera entre la Corona d’Aragó i la de Castella en 1244. Fotos d’Iván Pina.

Text del discurs 

Bona nit i benvinguts al Camp de Mirra!

La Història, com qualsevol notícia d’actualitat, depén molt de com es conte. Es diu d’un cert arquebisbe de Canterbury, màxima autoritat de l’Església anglicana, que quan va visitar oficialment Nova York va concedir als periodistes una roda de premsa. Encara que li havien previngut de les trampes dels periodistes novaiorquesos a l’hora de formular preguntes, no sabia molt bé el que li esperava. El primer a dirigir-se a ell li va fer una pregunta desconcertant, podríem dir que malintencionada: “Què opina la vostra eminència dels bordells de l’Est de Manhatann?”. L’arquebisbe, amb la major de les astúcies possibles, va resoldre la dificultat tornant una altra pregunta a l’interrogador: “Hi ha bordells en l’Est de Manhatann?”. L’endemà la premsa informava sobre la visita oficial i un dels periòdics reproduïa un llarg titular que deia així: “Primera pregunta de l’arquebisbe de Canterbury a l’arribar a Nova York: Hi ha bordells a l’Est de Manhattan?”.

El periodista, és cert, no faltava a la realitat: però era una realitat parcial, distorsionada, i fora de context que buscava un efecte previament decidit per l’entrevistador. De manera anàloga, la forma de contar uns fets històrics pot donar-nos també una imatge equívoca. D’ací que no haja faltat qui, humoristicament, ha arribat a dir que la Història és una cosa que mai va passar, contada fil per randa per una persona que no estava allí.

No volem traure pit, però en principi no és el cas del Tractat d’Almisra, resultat d’unes jornades que es van viure al març de 1244 en un castell situat molt prop d’ací. Precisament el que sabem del que va ocórrer eixos dies es deu al relat d’un dels protagonistes, al relat d’algú que sí que estava allí: Jaume I, que en la seua Crònica o Llibre dels Feits, testimoni de memòries, va dedicar un espai acceptable a la trobada diplomàtica d’Almisra amb el seu gendre castellà l’infant Alfons, posterior rei Alfons el Savi.

El motiu era simple, però al mateix temps de calat per a les Corones medievals d’Aragó i Castella, que es reunien per a fixar, de nou, les fronteres al sud del Xúquer de dos dels seus regnes, encara que els faltava conquistar part d’ells: el Regne de València i el Regne de Múrcia.

Atés que tot relat de memòries és sempre subjectiu, haguera sigut desitjable, per a un coneixement complet dels detalls del succés, disposar també de la versió i visió dels mateixos fets escrita per Alfons el Savi, tan prolífic en lletres, però eixa versió no existix, i si existix es desconeix.

No obstant això, el llegat testimonial de Jaume I –un rei que a l’escriure el Llibre dels Feits i deixar memòria de les seues intervencions cuidava la imatge per a la posteritat– va ser una font fonamental perquè Salvador Doménech, autor de l’obra que presenciarem, componguera la versió teatral que es posa en escena cada 25 d’agost. I açò explica que en l’obra el major protagonisme corresponga a Jaume I, si bé Salvador Doménech es va ocupar d’introduir unes escenes en el campament de l’infant Alfons, escenes per a les que utilitzava textos posteriors del rei castellà no relacionats amb la trama d’Almisra, amb la finalitat que l’infant tinguera una major presència en l’obra.

El relat testimonial i històric, per tant, es convertix en teatre. I el teatre ens instal·la en el lloc adequat de la manera més aproximada possible. Són ja quaranta-un anys convocant la cita. L’any passat celebràvem el 40 aniversari de la representació recordant la estrena en 1976 amb una versió de Francisco González Mollá, versió substituïda després per l’actual de Salvador Doménech estrenada en 1982, a la que es va afegir en 1994 una escena de Maria Conca i Josep Guia, en la qual es recrea precisament al rei dictant el Llibre dels Feits.

I mencionem hui el nom de Salvador Doménech també per un altre motiu, ja que va ser l’autor de l’ambaixada festera que ha complit enguany el 40 aniversari, una ambaixada que és el pròleg a esta representació perquè escenifica la llegendària conquesta del castell d’Almisra per Llorenç d’Escals en 1243, personatge que l’autor va incorporar a la versió teatral com a alcaide, encarregat a l’inici de presentar els personatges. Esta conquesta previa ens explica perquè Jaume I és l’amfitrió.

Assistir durant poc més d’una hora i quart a l’evolució de la trama d’Almisra és com mirar les estreles. Poques vegades pensem que el que veiem en el cel, de nit, és una imatge del passat. La llum que ens arriba hui de cada estrela és la llum d’un altre temps en funció de la distància. Imaginem que una d’eixes estreles està a 773 anys-llum. La llum que veuríem hui seria la que projectava en 1244, l’any del Tractat, connectant en un mateix temps el passat amb l’actualitat. Igualment l’escenificació de hui, basada en el relat que dictava un rei, és com la consumació d’eixe viatge temporal perl que uns succesos del segle XIII són viscuts per uns espectadors del segle XXI. Per tots vostés.

El Camp de Mirra

Públic assistent al Tractat d’Almisra abans de començar la representació (2017)

Organitzada per l’Associació del Tractat, la representació está patrocinada per la Diputació d’Alacant, patrocini ininterromput i principal des de la primera escenificació de 1976, per l’ajuntament del Camp de Mirra i per la Generalitat Valenciana.

El Tractat d’Almisra compta amb uns quaranta actors en escena. Els seus noms i el dels membres de l’equip tècnic els tenen en el progrma de mà, així com el de totes les entitats i col·lectius que col·laboren en l’esdeveniment. Els papers principals del rei Jaume I, l’infant Alfons i la reina na Violant són interpretats respectivamemnt per Romà Francés, Óscar Pina i Diana Hernández.

La Història, sí, pot ser narrada de distintes maneres, inclús des de distints enfocaments, com feia aquell periodista de Nova York davant de l’arquebisbe anglicà. Però sempre hi ha una part esencial en els fets que cadascú ha de fer seua, atenent a la máxima coneguda de què els fets són sagrats i les opinions lliures.

I els fets ens faciliten una proposta actual, que no ens cansem de repetir. Tots sabem, a estes altures, que el Tractat d’Almisra és més que una funció de teatre. Jaume I citava en les memòries els límits de la frontera pactada, però el text complet del document signat no es va descobrir fins a segles després. L’historiador denier Roc Chabàs es va atribuir la troballa, que possiblement va ser en el seu viatge de 1886 a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de Barcelona. Va trobar una còpia del Tractat entre uns papers sense catalogar.

Tots sabem a estes altures que any rere any, i des del Camp de Mirra, s’invoca la pau perquè amb el Tractat es va evitar una guerra. I tots sabem que, any rere any, exalcem la diplomàcia i el pacte com a via de solució dels conflictes. El contrari del pacte entre dos parts és la imposició d’una a l’altra, on un costat ho guanya tot i l’altre res, sotmetent-se a més a més al primer.

El pacte, en canvi, exigix reconeixement d’interessos distints, d’idees distintes, de propòsits distints. Per a consumar un pacte és necessari el diàleg, escoltar l’altre, respectar-ho. Perque som plurals. El pacte es realitza per a tancar un conflicte sense violència. En pau. Per això tot pacte té un preu, que ha de ser acceptat per les parts: exigix alguna renúncia, exigix alguna cessió. Un històric home d’Estat com Winston Churchill va dir que “la millor prova d’equanimitat de qualsevol acord és el fet que no satisfaça completament a cap de les parts”.

I és que el contrari a la voluntat de pactar és el fanatisme, el pensament únic que no reconeix les diferències i aspira a imposar-se violentament, utilizant la por i l’eliminació del oponent.

En 1886 un historiador trobava a Barcelona, per fi, un document que ens interessa i que hui un escrivà llegirà en veu alta durant la representació. Un document de què parlaven les cròniques antigues: el Tractat d’Almisra, un acord pacífic. I el que són les coses: eixa ciutat que ha custodiat durant segles eixe paper ha sigut colpejada pel terrorisme. Per la intransigencia. Per l’odi. I amb això hem sigut colpejats tots.

Volem que el Tractat siga hui un homenatge a les víctimes del recent atemptat de Barcelona i Cambrils. Volem que siga un acte de solidaritat amb les seues famílies des d’este poble menut.

Més que mai, la representació desitja ser enguany un crit contra el fanatisme. Un crit contra tots els fanatismes.

JOSÉ FERRÁNDIZ LOZANO

 

Presentacions anteriors:

“El vol d’un mosquit: 40 anys del Tractat d’Almisra” (2016).

“El Tractat d’Almisra: una festa de la tolerancia” (2015)

“L’alba i despertar d’un poble” (Diari La Veu, 27-8-2014)

 

 

Anuncios


Categorías:Discursos

Etiquetas:, , , , , , , ,

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: