Tot el món és teatre: una presentació del Tractat d’Almisra

José Ferrándiz Lozano

Discurs de presentació del Tractat d’Almisra del 25 d’agost del 2018, escenificació en El Camp de Mirra del pacte de frontera entre la Corona d’Aragó i la de Castella en 1244.

Text del discurs

L’estiu i el teatre són una bona combinació. L’estiu acull els principals festivals de teatre clàssic. Estem familiaritzats tots els anys -perquè ho veiem en les notícies o els visitem- amb els festivals professionals de Mèrida, Almagro o Sagunt. Però també sabem que l’estiu convida a altres mostres de teatre popular que recreen esdeveniments històrics, mostres cada vegada més esteses que escenifiquen capítols de la vida real.

Qui visite en l’actualitat el Museu Nacional del Teatre d’Almagro trobarà al final del recorregut, a l’abaixar una escala, una frase de Shakespere gravada en la paret. Una frase que diu: «Tot el món és teatre, i tots els hòmens i dones no són sinó actors. Tenen entrades i eixides d’escena, i cada un d’ells interpreta diversos papers en la vida».

I és així. Des dels vells recintes grecs i romans, el teatre com a espectacle s’inspira en eixe teatre superior: el de la vida, el de la realitat.

El Tractat és una mostra més. Podríem dir que la primera representació va ser la real, la que va tindre lloc en el castell d’Almisra i els seus voltants en 1244, amb els actors que feien de si mateix: el rei Jaume I, amb trenta-sis anys i una llarga llista de títols -rei d’Aragó, compte de Barcelona i d’Urgell, senyor de Montpellier, rei de Mallorca, rei de València-; la seua segona esposa Violant d’Hongria, de vint-i-nou anys, que no solia acompanyar-li en viatges polítics, però que no renunciava en esta ocasió a un paper -diguem-ho així- d’actriu decisiva si era necessari, tenint en compte que l’espòs anava a entrevistar-se amb l’infant castellà don Alfonso per a resoldre un conflicte de poder, d’aspiracions territorials on entraven en col·lisió els interessos de les Corones d’Aragó i de Castella. I l’infant Alfonso, de vint-i-tres anys, el qual era reconegut com a gendre pel compromís matrimonial amb la xicoteta Violant, de huit anys, reservada al jove castellà en bé de l’amistat règia. Amb ells, no faltava una galeria de personatges secundaris -alguns prou operatius- i els figurants.

Com si es tractara d’una funció teatral. Tots junts per a donar vida a una història que no estava escrita i l’argument de la qual -amb les consegüents alternances de cordialitats i tensions que prometia una trobada diplomàtica- anava determinant-se fins arribar a l’acte final, tancat amb un pacte que assenyalava, com sabem, les fronteres al sud del Xúquer entre els antics regnes de València i Múrcia, incorporat cada u a les respectives Corones litigants. Era història, sí, però pràcticament el que feien era intervindre, parlar, entrar i eixir d’escena. I un d’ells, precisament Jaume I, va contar la seua versió al dictar la Crònica o Llibre dels Feits, el seu llibre de memòries.

Eixa és la màgia de la representació d’esta nit: que és un teatre de vida que posa el descobert coses tan reals con les ambicions, però també certes bondats; coses tan reals com els enfrontaments i exigències, però també el diàleg; i que ens explica una trama que prop de complir 775 anys -això serà l’any que ve- continua sent actual: perquè escenifica la pràctica de la política, l’etern joc de la passió humana pel poder.

I eixa història que van construir els protagonistes en quatre jornades de març del 1244 va reaparéixer en 1976 a través del teatre popular quan es va decidir organitzar, amb actors del Camp de Mirra, la representació del Tractat com a recreació històrica. En 1976 es commemorava el setè centenari de la mort de Jaume I, però no va quedar com una representació aïllada. La continuïtat ens permet cada estiu acudir a esta cita. Una cita que, avancem, no és qualsevol cosa i té un valuós significat que no ens cansem de repetir.

Algú va contar fa temps en una festa parisenca -no sabem si com a escena apócrifa- que el pintor Salvador Dalí va visitar un dia un manicomi. El director metge anava presentant-li els ingressats, cada u amb la seua bogeria. A l’obrir la porta d’una cel·la, el director informava al visitant: «Este és Napoleó«. I Dalí contestava: «Poc interessant». A l’entrar en una altra cel·la, el metge li deia: «Este és Déu», a la qual cosa Dalí insistia en la resposta: «Poc interessant». Van veure uns quants més, i finalment van arribar a una cel·la on Dalí, a l’entrar, va trobar una cara desorbitada, amb els ulls desencaixats i el cabell molt desordenat. I ací va cambiar el comentari: «Este -va dir al metge- si que és un boig genial, se li nota de seguida». Però el director va haver d’aclarir-li el misteri: «En esta sala no hi ha ningú, senyor Dalí, és vosté que s’ha posat davant de l’espill de l’armari».

I açò és precisament el teatre: el gènere que ens reflectix de tant en tant aspectes reals, escenes que ocorren diàriament en qualsevol part del món o han ocorregut. I en determinats casos és també l’art que ens reflectix, con un espill, la bogeria humana pel poder.

La realitat, en suma. El gran teatre del món, com ens advertia Shakespeare. Però a diferència dels drames del dramaturg anglés, en les obres del qual l’ambició i exercici del poder arribava als extrems més temeraris, la història del Tractat ens parla d’acceptació del diàleg, de diplomàcia per a evitar la guerra, de negociació, d’intermediació per a pacificar i, per damunt de tot, de la necessitat d’escoltar-se, de respectar-se, de tolerar-se.

És l’espill en què ens mirarem hui. És una altra cara de la vida política, quan volem. 

Amb vostés i un any més -amb quaranta actors i actrius sobre l’escenari, amb el complement de músics, campaners i l’equip tècnic- tornem fidels a la cita. Tornem a uns dies del segle XIII: els que van conduir a la firma d’un pacte el 26 de març de 1244. Un día que per cert -com hui, i com dirà el trobador en un passatge de l’obra-, era dissabte. Amb vostés, el Tractat d’Almisra.

JOSÉ FERRÁNDIZ LOZANO

Presentacions anteriors:

«Un pacte històric, un acord pacífic: el Tractat d’Almisra» (2017).

“El vol d’un mosquit: 40 anys del Tractat d’Almisra” (2016).

“El Tractat d’Almisra: una festa de la tolerancia” (2015)

“L’alba i despertar d’un poble” (Diari La Veu, 27-8-2014)



Categorías:Discursos

Etiquetas:, , , ,

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: